FOTOMEMÒRIES 2018 amb AFA Vallès Occidental i Museus de Sant Cugat
“El record és el diari que tots carreguem amb nosaltres”, -Oscar Wilde-.
Continuem amb el projecte Fotomemòries, aquesta vegada de la mà dels Museus de Sant Cugat i de l’associacio de familiars afectats per Alzheimer Sant Cugat. Amb la voluntat d’ajudar i estimular a aquest col·lectiu per mitjà de la fotografia.
Donat el potencial de les imatges, com a realitat que provoca la memòria instantàniament, remet a un lloc o estat, persona, sentiment o emoció de forma directa, i com a llenguatge universal, que tothom entén i integra amb facilitat, vam pensar que podíem construir amb ells un diàleg i una pràctica fotogràfica interessant.
Els objectius plantejats per a aquest projecte són els següents:
• Utilitzar la Fotografia com estímul per recordar.
• Millorar la qualitat de vida i l’autoestima de les persones amb Alzheimer i altres demències.
• Fomentar la comunicació i la interacció social dels participants.
• Reduir l’estigma social que tenim de l’alzheimer i altres demències.
Som conscients que no podem modificar la realitat de la seva malaltia, però si millorar i minorar la vivència que d’ella tenen els pacients i a vegades els seus familiars en l’entorn del Centre.
…………………………………
En la primera sessió ens hem centrat en el treball des de la imatge, per conèixer-nos hem preparat unes fitxes, amb fotografia i una breu descripció de qui som.
Empatitzem amb les imatges, observant-les i triant aquelles que millor ens expliquen, fem l’exercici per explicar-nos i que les nostres companyes i companys ens coneguin millor, cohesionem el grup.
Treballem les cronologies temporals a partir de material fotogràfic, explorem els ordres lògics per a donar pas als ordres creatius. Com organitzem una sèrie d’imatges? Avui treballem a partir de la temporalitat. Com ordenem 4 generacions d’una família? Com ordenem la vida, el pas del temps?.
Visionem imatges del passat, per estimular-los el record, fer-los parlar, i provocar així una gran satisfacció per poder participar i explicar moltes coses, se senten molt contents en ser partícips, i que tothom els escoltem, les històries que expliquen són molt interessants, del seu passat, de les anècdotes, les seves infanteses, els llocs on vivien, la música, les olors, les fotografies ens fan riure, pensar, repassar i recordar. La relació imatge-memòria suposa també silencis i emocions. Estem aplicant la teràpia de Reminiscència.
Aquesta és una tècnica que afavoreix l’evocació de records i successos del passat de la persona connectant-los amb el present, i estimula l’expressió de vivències passades així com la capacitat d’autoreconeixement. Per a això, se centra a potenciar principalment, a través de materials associats a fets del passat, la memòria episòdica o autobiogràfica (els records personals) i la memòria semàntica (conté els coneixements sobre dades històriques rellevants).
És tracta que la persona experimenti emocions vinculades a aquests records, ressaltant aquells que resulten gratificants per a la persona. La reminiscència utilitza l’estimulació, la comunicació, la socialització i l’entrenament com a eines, per la qual cosa es tracta d’una tècnica molt completa.
La fotografia és primordialment un mitjà per conservar un record en imatges, però a la vegada és molt més que això, és un estimul dinàmic per a la compressió, l’associació i interconnexió de conceptes, d’idees, d’experiències i, fins i tot, és punt de partida per incentivar la imaginació. Aquesta interpretació de la fotografia com a font per a la memòria ens sembla més suggeridora que la idea de seguir potenciant el sentiment nostàlgic, del que, d’altra banda, cap fotografia es pot desprendre.
Mirem les fotografies que van portant, són imatges de moments íntims, familiars, d’amistats, històries d’arreu, memòries universals alhora que personals i úniques. En parlem, llegim l’anvers de les fotografies, els records sorgeixen. Obrim debats col·lectius, per enriquir les experiències i adonar-nos de les similituds i les distàncies entre les històries, els llocs comuns ens apropen creant molta satisfacció entre els i les participants.
Treballem sobre els seus llocs de naixement, els barris on van créixer i viure la seva joventut, els demanem si recorden el nom del carrer i número i fem recerca a través de Google street view per tal de cercar els carrers i fer una fotografia virtual, que després els durem per a veure si recorden els carrers, portals, edificis…
En quin barri vas néixer i créixer?
Recordes el nom del teu carrer?
Quins comerços hi havia?
A què jugaves al carrer?
Ha canviat respecte la imatge que et mostro? Com?
Hem observat algunes imatges del fotògraf Joaquim Gomis, unes imatges de gran bellesa, que parlen d’un temps passat. De seguida tots han empatitzat amb una, o altra fotografia, preguntem quins records els desperten i sorgeixen moltes històries. Expliquen com en als seus pobles, ciutats, barris hi havia un forn on tothom qui no en tenia a casa, anava a fer el pa, la massa es preparava a les cases. M’expliquen com en els anys posteriors a la Guerra Civil, per poder menjar pa, la població molia de forma casolana qualsevol tipus de cereal disponible, de vegades blat, però moltes vegades sègol o civada, sense separar el gra de la pela, amb el que el producte final era de molt poca qualitat. Pel seu color fosc era conegut com a “pa negre”. Cada poc encalaven els forns per tal que es veiessin ben blancs.
En veure la imatge que tenim a sota hem parlen dels carros i de les galeres. M’exliquen que La galera és un carro de grans dimensions caracteritzat per tenir quatre rodes, dues posteriors i dues davanteres de dimensions mes petites i un giratori que li permet gran mobilitat i maniobrabilitat, per les seves dimensions necessitava superfícies de terreny bastant planes. La seva utilització en les tasques del camp eren fonamentalment el transport de la collita a casa, en època de sega se li posaven unes estaques amb unes xarxes en els laterals per augmentar la seva càrrega, a causa del volum de la palla i poc pes el carro podia augmentar fins a tres vegades la seva grandària en alçada. Observant bé la fotografia amb les nostres lupes hem pogut percebre com a la fotografia hi apareixen dos carros (no galeres) un rere l’altre, són carros doncs tenen una roda; Carro pesat amb ancoratge de tronc. Son uns experts en la matèria!!
Partint d’aquesta imatge ‘la cuina’, els demano com recorden casa seva, la Conchita escriu: La casa del meu primer record estava a Barcelona, carrer Compte de l’Assalt en el pis 2a 1a, nosaltres teníem una habitació amb dret a cuina, aquest va ser el nostre primer habitatge de casats, on va néixer el meu fill.
Més tard ens vam poder anar a Montornès del Vallès, on l’empresa Riera Marsa va construir uns blocs de pisos que es van dir Ciutat Riera Marsa, van construir 16 blocs en total. Després ens va tocar una primitiva i ens vam poder venir a viure a Sant Cugat, al carrer Alfons Sala. Per sort ens va tocar una quiniela, va ser un 14, i ens van tocar…no recordo exactament que ens va tocar però vam poder donar l’entrada i venir a viure a Sant Cugat, i la vida ens ha tractat amb molta sort i a Sant Cugat fa que hi vivim 42 anys ja. El que segueix és ja un altra història amb els meus fills i marit, que va ser una persona molt positiva en tots els conceptes de la vida, com a persona, pare i ésser humà.
A partir de les imatges de Joaquim Gomis avui plantegem un treball creatiu, de re-significació de les fotografies: “Reconstruïm les imatges, recuperem els records”, novament a partir d’aquestes fotografies treballen el collage fotogràfic, desconstruint les imatges per tornar-les a construir, creant una composició lliure, duent-les a la seva pròpia experiència. Els plantegem algunes qüestions per iniciar el treball:
Per a què serveixen les imatges? Què expliquen de nosaltres? Què ens diuen del món? Ens agraden? O no? Ens interessen? Les llegim? Les entenem? Les transformem? Construïm la nostra imatge?
FOTOGRAFIES I CONVERSES
Iniciem el projecte La imatge que parla: Partint de les seves imatges dels àlbums familiars en algún cas d’imatges d’arxiu, els donem la paraula i el resultat és fantàstic!
Aquest procés tracta de fer recordar situacions viscudes en el passat, per fer el record més resistent a l’oblit. La presència de les emocions com a reforç per al record. Sembla que allà on la memòria perd la seva capacitat, les emocions es transformen en importants reforços per reconstruir aquelles connexions i vincles “rescatables” amb la identitat i la memòria. La memòria està carregada de fotografies, d’imatges fixes i d’instants precisos, que ens ajuden a retenir o accionar els records.
El projecte proposa nous camins i estímuls i té com a propòsit; crear un enllaç entre passat i present establint ponts i intentant aconseguir noves connexions que encara existeixen a través d’altres memòries, com la memòria emocional. Però també en la mesura en què intenta ser imatge d’un intercanvi de mirades, sense un altre propòsit que aquest mateix intercanvi, la fotografia pot ser un camí per eixamplar la comunicació i l’obertura entre els participants.
En veure aquesta imatge d’arxiu la Maria ens explica…
Imatge de l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès
