Cliente: Asociació Hèlia
Date:June 01, 2023

TERRITORIsDONA_23. Associació HÈLIA


Projecte en curs d’intervenció amb la metodologia del Fotoveu on a partir de la utilització d’aquesta eina les dones supervivents de violències masclistes, puguin examinar les seves pròpies vivències i posar-les en context amb la resta de dones participants, així com extreu-re unes conclusions qualitatives/quantitatives que podem avaluar i donar visibilitat a les seves experiències durant els processos de recuperació.

Fotoveu és una tècnica de recerca social que combina l’ús de la fotografia amb l’acció comunitària des d’una perspectiva participativa i feminista. Amb aquesta metodologia d’investigació on s’utilitza l’eina de la fotografia per a documentar/evidenciar la recerca, les dones informants poden expressar les seves idees, concepcions, pensaments, relacions i interaccions, afavorint així la implicació directa d’aquestes en la producció d’informació visual. Esdevé una oportunitat per a documentar de manera creativa i discutir els problemes, preocupacions i expectatives. Fotoveu es planteja com un procés on les dones es conceben com a subjectes actius, protagonistes del seu propi coneixement, i no com a mers objectes de l’acció o el coneixement d’altres actors.

Podeu veure aquí un petit documental que explica el procés i el projecte:

https://www.youtube.com/watch?v=Toe09To1DVI&t=12s

Els temes o qüestions a abordar amb les dones transiten des del cos, com a primer territori, passant per la llar, la comunitat, el barri, la ciutat i el planeta en què vivim. Aquestes cosmovisions alternatives pretenen transformar els comportaments enfront del cos (cures i autocura), l’alimentació, el consum, la producció, els valors que compartim (equitat, diversitat, etc.) i les maneres de relacionar-nos amb les altres persones (suport comunitari, cures, autogestió, associacionismes, moviments socials, etc.) i amb la naturalesa (sostenibilitat).

La primera investigació que duem a terme amb el grup de dones és:

DONES-LLAR
● Com puc definir ara llar per a mi?
● Quines emocions habiten la meva llar ara?
● Com he reconstruït la meva llar?
● Què sosté la meva llar ara?
● Els drets relacionats amb l’habitatge són quelcom important en els processos de
recuperació?
● Des del meu punt de vista, què podria millorar en aquest àmbit?

Algunes de les observacions recollides per les dones i les seves interpretacions en forma de fotografia:

“Aquest és el terra que ha sustentat el meu dolor, és el terra que ha acollit els meus plors i avui és la llar on em sento segura”

“Les meves veïnes em van acollir molt bé, i sé que n’hi ha que estan pendents, perquè saben que visc sola”

“Soy mujer migrada y he pasado por violencia de género (transgénero), al estar en situación irregular, sin permiso de trabajo ni residencia…es imposible alquilar un piso, se vive alquilando habitaciones con personas desconocidas, de diferentes países y diferentes culturas. Una vez conseguido el permiso de residencia, la situación no cambia mucho… la mayoría de mujeres migradas trabajamos como empleadas del hogar, muchísimas horas, muy mal pagadas, por debajo del salario mínimo. Las inmobiliarias piden requisitos que solamente compartiendo piso con otras personas se pueden reunir, cosa que tampoco es fácil, por qué existe mucha desconfianza entre iguales, es muy raro, personas que quieran alquilar a particulares sin querer aprovecharse de la situación. El alquiler de las habitaciones individuales muy pequeñas y con muchas restricciones llegan hasta los 400 euros, donde ni siquiera te dejan empadronar… Encontrarte en una situación tan vulnerable y con ese panorama es desalentador…”

“No és el mateix una maleta que una caixa… n’he fet moltes, la maleta la utilitzem per viatjar per plaer, les caixes són plenes de les teves coses que has de traslladar… per desgràcia ho he fet força vegades…”

“A les nits encara em sento molt insegura…”

“Durante mucho tiempo bromeaba diciendo que no sabía porqué pagaba el alquiler, si me pasaba más tiempo fuera que dentro de casa. La verdad es que pasaba mucho tiempo en bares y discotecas, era la forma que tenía de huir de mi pasado. ahora estoy muy a gusto en mi casa, he encontrado rincones maravillosos, me encanta la naturaleza si abres la ventana, entra el sol. Estas fotografías pertenecen a casa de un amigo en el empordá, durante mucho tiempo, muchos años, sentí las casas de mis amigos más mías que la mía propia.”

Durant el projecte cocreem un diari col·laboratiu entre totes que recull les reflexions i les fotografies que les acompanyen aquí una mostra:

La segona investigació que duem a terme amb el grup de dones és:

DONES CIRCUITS INSTITUCIONALS

● Com em sento/m’he sentit acompanyada pels diferents serveis públics (en el meu procés de recuperació?)
● Quan es realitza una denúncia a la comissaria, penseu que hi ha persones especialitzades en qüestió de gènere que ajuden i acompanyen amb empatia aquest primer moment?, hi ha especialització amb perspectiva de gènere a les comissaries?
● Comptàveu amb un advocat/advocada durant la denúncia?
● Alguna qüestió amb les ordres de protecció? Com ha sigut la meva experiència davant la demanda atorgament o no d’un ordre de protecció. Elaborar-la
● Hi ha una informació clara sobre el circuit que ha de seguir una dona que ha patit violència masclista?
● Quins aspectes/variables/factors considero que han influït en el tractament rebut (per exemple, ser d’origen migrada, tema idiomàtic, etc)
● Us heu sentit qüestionades en aquests circuits? Els circuits de violència ajuden a la reparació? (si/no, de quina manera)
● Des del teu punt de vista què penses seria millorable en aquest acompanyament?
● Els circuits institucionals tenen en compte les necessitats de les criatures?
● He sentit que les institucions han vulnerat alguns dels meus drets, quins?

“M’he sentit invisibilitzada durant el procés judicial i he sentit molta molta impotència…”

“Jutjada, vulnerable, sola, insegura, bloquejada, incertesa, culpabilitat…”

“Nunca denuncié a mi agresor, mi abogada me persuadió para no hacerlo, alegando que iba a ser peor para mí si lo hacía… tuve que convivir con mi agresor en el trabajo”

“Después de la terrible experiencia en el juzgado, solo puedo pensar en la cantidad de mujeres que han vivido lo mismo, que se han sentido desprotegidas, que retiran denuncias, que siguen siendo maltratadas y finalmente asesinadas”

“Por ley no puedes cambiar la cerradura de tu casa hasta que no se produce el juicio, con lo que mi agresor sigue entrando cuando quiere y sin avisar…”